ProZ.com translation contests »
11th ProZ.com translation contest: "Contemporary society" » Spanish to Catalan » Entry by Helena Franco


Source text in Spanish

Translation by Helena Franco (#12853)

Mil veces lo he pensado y algunas veces lo he dicho ya: no hay que temer la uniformidad y la monotonía. La pasmosa facilidad de comunicaciones, los ferrocarriles, el telégrafo y el teléfono, que llevan a escape mercancías y personas de un extremo a otro de la tierra, y que transmiten y comunican el pensamiento y la palabra con la rapidez del rayo, no logran aún, ni lograrán nunca, identificarnos, desteñirnos, digámoslo así, y hacer que perdamos el sello característico de casta, lengua, nación y tribu que cada cual tiene. Se diría que para precavernos contra el roce, que pudiera limar y pulir las diferencias, nos armamos instintivamente de una virtud conservadora de lo castizo que persiste en el fondo, aunque superficialmente desaparezca.

Lo que llaman ahora high-life, o dígase aquella parte de la sociedad más rica, elegante y empingorotada, nos parece que debe ser cosmopolita, y sin embargo no lo es. Hombres y mujeres hablan en francés tan bien y a veces mejor que en español. Algunos chapurrean además la lengua inglesa y hasta la alemana. Cuando leen algo leen libros extranjeros porque de los indígenas se aburren, sin que nos empeñemos en dilucidar aquí si con razón o sin ella. Los caballeros, como no carezcan de metales preciosos o de los signos que los representan, se hacen traer de Londres trajes, caballos y coches, y las señoras se hacen traer de París vestidos y tocados. La cocina francesa hace que la española se olvide o se pervierta. Y por último, la costumbre del veraneo rara vez lleva a sus castillos y quintas a nuestros elegantes de ambos sexos, sino se los lleva a Francia, a Suiza, a Inglaterra, o a más hiperbóreas regiones. Cuando la guita es corta y no puede esparciarse el cimbel, debe volar por lo menos hasta Biarritz.

Pues bien: con todo eso, y a pesar de todo eso, nuestra high-life sigue siendo tan española como en lo antiguo, y no necesita el autor de comedias y de novelas, a fin de conservar el color local y nacional de sus personajes, buscarlos bajo las ínfimas capas sociales, o ir por ellos a las Batuecas o a los más esquivos, alpestres y recónditos lugares.
Ho he pensat mil vegades i algunes d'elles ja ho he dit: no s'ha de témer la uniformitat ni la monotonia. L'esbalaïdora facilitat de les comunicacions, els ferrocarrils, el telègraf i el telèfon, que duen a tota velocitat mercaderies i persones de punta a punta del món, i que transmeten i comuniquen el pensament i la paraula amb l'agilitat d'un llampec, no aconsegueixen encara, ni aconseguiran mai, identificar-nos, descolorir-nos, per dir-ho d'alguna manera, i fer que perdem el segell propi de la casta, llengua, nació o tribu que cadascú té.
Podríem dir que per capguardar-nos del frec que podria llimar i polir les diferències, ens proveïm instintivament d'una virtut conservadora d'allò que és genuí i que persisteix en el fons, encara que superficialment desaparegui.

El que ara denominen high-life, és a dir, aquella part de la societat més rica, elegant i entonada, sembla que hagi de ser cosmopolita, i no obstant això, no ho és. Els homes i les dones parlen el francès tant bé i a vegades millor que l'espanyol. N'hi ha alguns que xampurregen a més a més la llengua anglesa i fins i tot l'alemanya. Quan llegeixen, llegeixen llibres estrangers perquè dels indígenes se n’avorreixen, sense entestar-se en si ho fan amb raó o sense. Els senyors, si no freturen de metalls preciosos o dels signes que els representen, fan que els portin vestits jaqueta, cavalls i cotxes de Londres, i les senyores demanen que els portin vestits i lligadures de París. La cuina francesa fa que l'espanyola s'oblidi o es foraviï. I per acabar la costum de l'estiueig poques vegades atreu als nostres castells i vil•les als més elegants d'ambdós sexes, sinó que se'ls emporta a França, Suïssa, Anglaterra o a altres regions més hiperbòries.
Quan es va curt de pistrincs i no n'hi ha per anar tant lluny, s'ha de viatjar com a mínim fins a Biarritz.
Doncs bé: amb tot això, i tot i això, la nostra high-life segueix essent tant espanyola com anys enrere, i no necessita autors de comèdies i novel•les per poder conservar el color local i nacional dels seus personatges, buscar-los dins els estrats socials més ínfims, o anar a la seva recerca a Las Batuecas o als més feréstecs, alpins i recòndits indrets.


Discuss this entry