ProZ.com translation contests »
1st Annual ProZ.com Translation Contest: "Awakening" » English to Catalan » Entry by Marisa Raich

Source text in English

Translation by Marisa Raich (#7418)

Heathrow Airport is one of the few places in England you can be sure of seeing a gun. These guns are carried by policemen in short-sleeved shirts and black flak-jackets, alert for terrorists about to blow up Tie-Rack. They are unlikely to confront me directly, but if they do I shall tell them the truth. I shall state my business. I’m planning to stop at Heathrow Airport until I see someone I know. (...)

Astonishingly, I wait for thirty-nine minutes and don’t see one person I know. Not one, and no-one knows me. I’m as anonymous as the drivers with their universal name-cards (some surnames I know), except the drivers are better dressed. Since the kids, whatever I wear looks like pyjamas. Coats, shirts, T-shirts, jeans, suits; like slept-in pyjamas. (...)

I hear myself thinking about all the people I know who have let me down by not leaving early on a Tuesday morning for glamorous European destinations. My former colleagues from the insurance office must still be stuck at their desks, like I always said they would be, when I was stuck there too, wasting my time and unable to settle while Ally moved steadily onward, getting her PhD and her first research fellowship at Reading University, her first promotion.

Our more recent grown-up friends, who have serious jobs and who therefore I half expect to be seeing any moment now, tell me that home-making is a perfectly decent occupation for a man, courageous even, yes, manly to stay at home with the kids. These friends of ours are primarily Ally’s friends. I don’t seem to know anyone anymore, and away from the children and the overhead planes, hearing myself think, I hear the thoughts of a whinger. This is not what I had been hoping to hear.

I start crying, not grimacing or sobbing, just big silent tears rolling down my cheeks. I don’t want anyone I know to see me crying, because I’m not the kind of person who cracks up at Heathrow airport some nothing Tuesday morning. I manage our house impeccably, like a business. It’s a serious job. I have spreadsheets to monitor the hoover-bag situation and colour-coded print-outs about the ethical consequences of nappies. I am not myself this morning. I don’t know who I am.
L'aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d'Anglaterra on pots estar segur que veuràs pistoles. Les pistoles les duen uns policies vestits amb camisa de màniga curta i armilles negres antibales, que vigilen per si algun terrorista estigués a punt de fer volar la botiga de Tie-Rack pels aires. No és probable que se m'enfrontin directament, però si ho fan els diré la veritat. Els explicaré què penso fer. Tinc intenció d'estar-me a l'aeroport de Heathrow fins que vegi algú conegut. (...)

Sorprenentment, espero trenta-nou minuts i no veig ni una sola persona coneguda. Ningú, i ningú no em coneix. Sóc tan anònim com els xofers amb les seves targetes identificatives universals (conec alguns sobrenoms), però els xofers van més ben vestits. Des que era petit, tot el que porto sembla un pijama. Abrics, camises, samarretes, texans, vestits; com pijames amb els quals hagués dormit. (...)

Em sento a mi mateix pensant en tota la gent que conec que m'ha fallat no marxant a primera hora d'un dimarts al matí cap a sofisticades destinacions europees. Els meus antics col•legues del despatx d'assegurances encara deuen estar enganxats a les seves taules, com sempre havia dit que estarien quan jo també hi estava enganxat, malgastant el meu temps i sense poder-me establir mentre l'Ally tirava endavant amb pas segur, traient-se el doctorat i la primera beca de recerca a la universitat de Reading, el primer ascens.

Els nostres amics adults més recents, que tenen feines serioses i als quals, per tant, gairebé espero veure en qualsevol moment, em diuen que tenir cura de la llar és una ocupació perfectament decent per a un home, fins i tot valenta, sí, és viril quedar-se a casa amb els fills. Aquests amics nostres són fonamentalment amics de l'Ally. Em sembla que ja no conec ningú, i lluny dels fills i dels avions que van i venen, sentint-me pensar, sento els pensaments d'un gemegaire. No és pas això el que esperava sentir.

Em poso a plorar, sense fer ganyotes ni sanglotar, només grosses llàgrimes silencioses que em baixen galtes avall. No vull que cap conegut em vegi plorar, perquè no sóc la mena de persona que pateix un atac de nervis a l'aeroport de Heathrow qualsevol dimarts al matí. Porto la casa impecablement, com si fos un negoci. És una feina seriosa. Tinc fulles de càlcul per a vigilar la situació de les bosses de l'aspirador i etiquetes impreses amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. Aquest matí no sóc jo mateix. No sé qui sóc.