L’aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d’Anglaterra on es pot estar segur de veure armes, a mans de policies amb samarretes de màniga curta i armilles antibales negres, una alerta per als terroristes que estiguin a punt de fer esclatar Tie-Rack. És poc provable que se m’enfrontin directament, però si ho fessin, els diria la veritat. Els indicaria què hi faig allí. Penso quedar-me a l’aeroport de Heathrow fins que trobi algú que conegui. (...)
Sorprenentment, després de trenta-nou minuts d’espera, no veig ningú que conegui. Ni un, i ningú no em coneix a mi. Sóc tan anònim com els conductors amb targetes d’identificació universals (reconec alguns cognoms), si no fos que ells van més ben vestits. Des de l’arribada de la quitxalla, dugui el que dugui sembla que porti un pijama: abrics, camises, samarretes, texans, vestits; tot plegat em queda com un pijama utilitzat. (...)
Penso en veu alta en tota la gent que m’ha defraudat per no agafar un avió a primera hora d’un matí de dimarts cap a alguna capital europea amb glamur. Els meus antics col•legues de la corredoria d’assegurances encara deuen estar enganxats a les seves taules, tal com jo sempre havia dit quan també hi estava enganxat, perdent el temps, incapaç d’assentar-me mentre l’Ally avançava amb pas ferm, obtenia el seu doctorat i la seva primera beca d’investigació a la Universitat de Reading en la seva primera promoció.
Els nostres amics que han madurat fa poc, que tenen feines serioses i a qui espero veure d’un moment a l’altre, em diuen que cuidar la llar és una feina ben decent per a un home, que és valent i fins i tot masculí quedar-se a casa amb la canalla. Els nostres amics són principalment amics de l’Ally. Crec que ja no conec ningú i aquí, lluny de la quitxalla i dels avions, pensant en veu alta, sento els pensaments d’un ploramiques. Això no és el que esperava sentir.
Començo a plorar, no a fer ganyotes o a somicar; em comencen a caure unes llàgrimes grans i silencioses galtes avall. No vull que ningú que conegui em vegi plorant, perquè no sóc el tipus de persona que es desmunta enmig de l’aeroport de Heathrow un dimarts al matí qualsevol. Duc la casa fantàsticament, com si fos un negoci. És una feina seriosa. Tinc fulls de càlcul per controlar l’estat de la bossa de l’aspirador i llistes amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. Aquest matí, no sóc jo. No sé qui sóc.