L’Aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d’Anglaterra on es pot estar segur de veure un arma. Aquestes armes les porten els policies, amb camises de màniga curta i armilles antibales negres, a l’aguait de terroristes a punt de fer volar pels aires la botiga Tie-Rack. És improbable que se m’encarin directament, però si ho fan els diré la veritat. Els diré a quin negoci em dedico. Estic pensant de quedar-me a l’Aeroport de Heathrow fins que vegi algú que conec. (...)

Estic sorprès. Després d’haver esperat trenta nou minuts no he vist ni una persona coneguda. Ni una, i ningú no em coneix a mi. Sóc tan anònim com els xofers amb aquells cartells amb noms, d’ús universal (alguns dels cognoms els conec), només que els xofers van més ben vestits. Des que era petit, qualsevol cosa que em posi sembla un pijama. Abrics, camises, camisetes, texans, vestits; són com pijames de carrer. (...)

Em sento pensant en tota aquella gent que conec que m’han deixat tirat no marxant d’hora un dimarts al matí cap a destinacions europees de moda. Els col•legues antics de l’agència d’assegurances encara deuen estar clavats als escriptoris, tal com sempre deia que ho estarien, quan jo mateix estava clavat allà, perdent el temps i incapaç d’establir-me, mentre l’Ally no parava d’anar endavant, aconseguia el doctorat i la primera beca per a investigació a la Universitat de Reading , la seva primera promoció.

Els nostres amics adults més nous, que tenen feines serioses i que, per tant, gairebé espero veure aquí d’un moment a l’altre, em diuen que les feines domèstiques són una ocupació totalment correcta per a un home, fins i tot valenta, sí, viril quedar-se a casa amb els nens. Aquests amics nostres són principalment amics de l’Ally. Sembla que ja no conec ningú, i lluny dels nens i dels avions que passen per allà dalt, sentint els meus pensaments, sento els pensaments d’un gemegaire. Això no és el que volia sentir.

Començo a plorar, sense ganyotes ni sanglots, només llàgrimes grosses i silents que em cauen galtes avall. No vull que em vegi ningú conegut plorant, perquè no sóc la mena de persona que es desgavella a l’Aeroport de Heathrow un dimarts qualsevol al matí. Porto la casa de manera impecable, com portaria un negoci. És una feina seriosa. Tinc fulls de càlcul per controlar la situació de la bossa de l’aspiradora i impressions amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. No sóc el de sempre aquest matí. No sé qui sóc.