ProZ.com translation contests »
7th ProZ.com Translation Contest: "Sports" » English to Catalan » Entry by Marc Figueras

Source text in English

Translation by Marc Figueras (#6091) — Winner

Winters used to be cold in England. We, my parents especially, spent them watching the wrestling. The wrestling they watched on their black-and-white television sets on Saturday afternoons represented a brief intrusion of life and colour in their otherwise monochrome lives. Their work overalls were faded, the sofa cover—unchanged for years—was faded, their memories of the people they had been before coming to England were fading too. My parents, their whole generation, treadmilled away the best years of their lives toiling in factories for shoddy paypackets. A life of drudgery, of deformed spines, of chronic arthritis, of severed hands. They bit their lips and put up with the pain. They had no option but to. In their minds they tried to switch off—to ignore the slights of co-workers, not to bridle against the glib cackling of foremen, and, in the case of Indian women, not to fret when they were slapped about by their husbands. Put up with the pain, they told themselves, deal with the pain—the shooting pains up the arms, the corroded hip joints, the back seizures from leaning over sewing machines for too many years, the callused knuckles from handwashing clothes, the rheumy knees from scrubbing the kitchen floor with their husbands' used underpants.

When my parents sat down to watch the wrestling on Saturday afternoons, milky cardamon tea in hand, they wanted to be enter­tained, they wanted a laugh. But they also wanted the good guy, just for once, to triumph over the bad guy. They wanted the swaggering, braying bully to get his come-uppance. They prayed for the nice guy, lying there on the canvas, trapped in a double-finger interlock or clutching his kidneys in agony, not to submit. If only he could hold out just a bit longer, bear the pain, last the course. If only he did these things, chances were, wrestling being what it was, that he would triumph. It was only a qualified victory, however. You'd see the winner, exhausted, barely able to wave to the crowd. The triumph was mainly one of survival.
A Anglaterra els hiverns acostumaven a ser freds, i ens els passàvem mirant els combats de lluita lliure, especialment els meus pares. Aquesta lluita que miraven al televisor en blanc i negre els dissabtes a la tarda era una mena de petita intrusió de vida i color en les seves vides més aviat monocromàtiques. La seva roba de treball estava descolorida, igual que la funda del sofà, que no s'havia canviat en anys, i els records d'allò que havien estat abans de venir a Anglaterra també s'anaven descolorint. Els meus pares i, de fet, tota la seva generació, van malbaratar els millors anys de les seves vides esllomant-se a les fàbriques a canvi de sous miserables. Una vida feta de treball esgotador, d'esquenes deformades, d'artritis crònica, de mans escapçades. Es mossegaven els llavis i aguantaven el dolor. No tenien pas cap altra opció. Intentaven desconectar les seves ments per ignorar els menyspreus dels seus companys, per no respodre a les xafarderies hipòcrites dels encarregats i, en el cas de les dones índies, per no queixar-se quan els seus marits els clavaven una bufa. 'Accepta el dolor', es deien, 'conviu-hi'; el dolor de les punxades que pujaven pels braços, dels malucs adolorits, del mal d'esquena de massa temps inclinades sobre les màquines de cosir, dels artells endurits de rentar tanta roba, del reuma dels genolls de fregar el terra de la cuina amb els calçotets vells dels seus marits.

Quan els meus pares seien per veure la lluita dels dissabtes a la tarda, amb el te de cardamom amb llet a la mà, volien que allò els fes passar l'estona, volien riure una mica. Però també volien que, per una vegada, els bons guanyessin als dolents. Volien que el milhomes fanfarró rebés el que es mereixia. Pregaven perquè el bo no es rendís quan acabava estirat sobre la lona, atrapat amb un bloqueig doble o prement agònicament els seus ronyons. Tant de bo que pogués aguantar un xic més, suportar el dolor, acabar el combat! Si pogués, tenint en compte com era la lluita lliure, hi havia la possibilitat que guanyés. Però només seria una victòria per punts i el guanyador, esgotat, amb prou feines podria saludar el públic. Més que una gran victòria, el triomf era la supervivència.