Des dels seus inicis, els videojocs han estat limitats a dos grans claus: el potencial que oferia el maquinari de cada època i les capacitats dels desenvolupadors per sortejar les seves limitacions i aprofitar-lo al màxim. Això va permetre l'arribada de jocs sorprenents en moments en els qual, a nivell tècnic, semblaven una cosa impossible, i també ha facilitat una evolució sostinguda que ens ha portat a un moment en què el fotorrealisme s'ha començat a posar «a tret de gargall».
En aquest sentit també han jugat un paper clau les consoles de videojocs. Sé que a molts ens agrada més jugar amb ordinador, però les consoles han estat el gran motor de la indústria, tant que, ara per ara, el seu pes és tan gran que han acabat monopolitzant els cicles de desenvolupament. Enrere van quedar aquells anys en què es creaven jocs exclusius per a ordinador que aprofitaven de veritat el maquinari de la plataforma; avui tot se centra en les consoles estrella de cada generació, i això té conseqüències molt clares.
Les consoles han tingut efectes molt positius per al món dels videojocs, però també han tingut efectes negatius. Els cicles de vida s'han anat allargant de manera considerable, la qual cosa, unit als desenvolupaments exclusius centrats en elles, ha acabat perjudicant l'aprofitament del maquinari d'última generació en ordinador i han alentit l'evolució dels videojocs en sentit ampli.