A theme of the age, at least in the developed world, is that people crave silence and can find none. The roar of traffic, the ceaseless beep of phones, digital announcements in buses and trains, TV sets blaring even in empty offices, are an endless battery and distraction. The human race is exhausting itself with noise and longs for its opposite—whether in the wilds, on the wide ocean or in some retreat dedicated to stillness and concentration. Alain Corbin, a history professor, writes from his refuge in the Sorbonne, and Erling Kagge, a Norwegian explorer, from his memories of the wastes of Antarctica, where both have tried to escape.
And yet, as Mr Corbin points out in "A History of Silence", there is probably no more noise than there used to be. Before pneumatic tyres, city streets were full of the deafening clang of metal-rimmed wheels and horseshoes on stone. Before voluntary isolation on mobile phones, buses and trains rang with conversation. Newspaper-sellers did not leave their wares in a mute pile, but advertised them at top volume, as did vendors of cherries, violets and fresh mackerel. The theatre and the opera were a chaos of huzzahs and barracking. Even in the countryside, peasants sang as they drudged. They don’t sing now.
What has changed is not so much the level of noise, which previous centuries also complained about, but the level of distraction, which occupies the space that silence might invade. There looms another paradox, because when it does invade—in the depths of a pine forest, in the naked desert, in a suddenly vacated room—it often proves unnerving rather than welcome. Dread creeps in; the ear instinctively fastens on anything, whether fire-hiss or bird call or susurrus of leaves, that will save it from this unknown emptiness. People want silence, but not that much. | El tema d'aquesta era és, com a mínim als països desenvolupats, l'eterna cerca del silenci i l'incapacitat de trobar-lo. El soroll del trànsit, dels telèfons que no deixen de sonar, dels anuncis digitals als trens i autobusos i el ressò dels televisors en oficines buides ens assalten i ens distreuen de forma constant. La raça humana s'esgota a ella mateixa amb el soroll i busca desesperadament el seu contrari, ja sigui al bell mig de la natura, al vast oceà o a algun lloc de retirada dedicat a la calma i la concentració. Alain Corbain, un professor d'història, escriu des del seu refugi a la Sorbona, i Erling Kagge, un explorador noruec, des de les memòries de la desèrtica Antàrtida, llocs des d'on han provat d'escapar. Tot i això, segons indica en Corbin al llibre A History of Silence, és possible que el soroll d'avui en dia no superi el que ja hi havia antigament. Abans dels pneumàtics de goma, el repic eixordador de les rodes amb vores de ferro i les ferradures de cavall ressonaven als carrers. Abans de l'aïllament voluntari als telèfons mòbils, les converses omplien els autobusos i els trens. Els venedors de diaris no deixaven el seu gènere en una pila silenciosa, sinó que l'anunciaven a plena veu, tal com feien també els venedors de cireres, violetes i arengades. El teatre i l'òpera eren un caos de crits i barraques. Fins i tot al camp, els camperols cantaven mentre treballaven. Ara ja no canten. El que ha canviat no és el nivell de soroll, del que ja generacions passades es queixaven, sinó el nivell de distracció que ocupa l'espai que el silenci pot envair. I aquí és on sorgeix una altra paradoxa perquè, quan el silenci ens envaeix, sigui a un bosc de pins, al mig del desert o en una habitació completament buida, ens sembla més desconcertant que benvingut. Ens entra la por i parem l'orella a qualsevol so: els espetecs del foc, el piulet dels ocells, el xiuxiueig de les fulles o qualsevol cosa que ens pugui allunyar d'aquest buit desconegut. Volem silenci, però potser no tant com ens pensem. |