A theme of the age, at least in the developed world, is that people crave silence and can find none. The roar of traffic, the ceaseless beep of phones, digital announcements in buses and trains, TV sets blaring even in empty offices, are an endless battery and distraction. The human race is exhausting itself with noise and longs for its opposite—whether in the wilds, on the wide ocean or in some retreat dedicated to stillness and concentration. Alain Corbin, a history professor, writes from his refuge in the Sorbonne, and Erling Kagge, a Norwegian explorer, from his memories of the wastes of Antarctica, where both have tried to escape.
And yet, as Mr Corbin points out in "A History of Silence", there is probably no more noise than there used to be. Before pneumatic tyres, city streets were full of the deafening clang of metal-rimmed wheels and horseshoes on stone. Before voluntary isolation on mobile phones, buses and trains rang with conversation. Newspaper-sellers did not leave their wares in a mute pile, but advertised them at top volume, as did vendors of cherries, violets and fresh mackerel. The theatre and the opera were a chaos of huzzahs and barracking. Even in the countryside, peasants sang as they drudged. They don’t sing now.
What has changed is not so much the level of noise, which previous centuries also complained about, but the level of distraction, which occupies the space that silence might invade. There looms another paradox, because when it does invade—in the depths of a pine forest, in the naked desert, in a suddenly vacated room—it often proves unnerving rather than welcome. Dread creeps in; the ear instinctively fastens on anything, whether fire-hiss or bird call or susurrus of leaves, that will save it from this unknown emptiness. People want silence, but not that much. | Un tema d'actualitat, o com a mínim per al primer món, és que la gent anhela silenci però no en troba. El soroll del trànsit, l'incessant sonar dels telèfons mòbils, anuncis pels megàfons d'autobusos i trens, televisions fent xivarri en habitacions buides són un rebombori i distracció constants. La raca humana s'exhaureix amb sorolls, i troba a faltar el contrari ja sigui al camp, en mig de l'oceà o en un lloc retirat dedicat a la tranquil·litat i concentració. Escriuen, Alain Corbin professor d'història des del seu refugi a Sorbonne i Erling Kagge explorador Noruec, de les seves memòries de residus a l'Antàrtida des d'on tots dos han procurat fugir. Tot i això el Sr. Corbin assenyala a "Història de Silenci", que no n'hi ha més soroll del que n'hi havia abans. Abans de la roda pneumàtica, als carrers de ciutats estaven plenes de rodes metàl·liques i ferradures de cavall en contacte amb pedra que et deixaven sord. Abans de l'aïllament voluntari dels telèfons mòbils, a autobusos i trens se sentia un rebombori de converses. Quiosquers no venien els seus diaris en silenci, en canvi els anunciaven a crit pelat com també ho feia un venedor de cireres, violetes i peix de verat. El teatre i l'opera eren un caos constant de crits i ànims. Fins i tot al camp els camperols cantaven mentre treballaven. Ara no hi canten. De fet no ha canviat el nivell de soroll, del qual també es queixaven en segles passats, si no el nivell de distracció que ocupa el lloc que potser envaeix el silenci. Es forma una altra paradoxa, ja que, quan envaeix < a la profunditat d'un bosc de pins, en un desert nu, en una habitació que de sobte es buida >; es presenta neguitós abans que benvingut. S'arrossega un temor, de seguida l'orella instintivament s'agafa al que pot, sigui el xiuxiueig del foc, xiular d'un ocell o cruixir de les fulles a què el salvin d'aquest buit desconegut. La gent vol silenci però no tant. |